Des dels inicis dels temps, el ser humà ha cercat la manera de comunicar-se amb altres humans. Tot i que la veu no és l’únic mitjà, aquesta ha estat la base sobre la qual després s’ha desenvolupat i diversificat el que avui coneixem com a llengües o idiomes.
Malgrat que la frontera entre llengua i dialecte sovint és difusa, es calcula que avui dia es parlen al món uns 5.000 idiomes, pel cap baix. Aquest enorme conjunt de formes de comunicació no ha estat mai inamovible, les persones i les societats s’han interrelacionat més enllà de les pròpies fronteres, comportant alhora expansions i reduccions en el nombre de parlants.
El resultat ha estat els processos de desaparició d’algunes llengües i l’expansió d’altres més enllà del territori. Un exemple el tenim en el procés de creació de l’imperi romà que va significar l’expansió del llatí a través de tot l’arc mediterrani.
El creixement i decreixement de llengües ha estat sotmès sempre a les relacions de poder. Unes llengües han estat imposades, directe o indirectament sobre altres, antigament a través de guerres i actualment a remolc d’interessos econòmics i comercials.
Dins d’aquest procés històric han anat apareixent pensadors, filòsofs, intel·lectuals i fins i tot polítics que s’han plantejat la idea d’escollir o crear una llengua comuna per a tota la humanitat. Els projectes han estat múltiples i, en ocasions, pintorescos. Alguns proposaven un llenguatge fet amb números, un altre basat en l’escala musical (el Solresol)
Entre totes les classificacions possibles en podriem destacar dues: les llengües a priori i les llengües a posteriori, el que ve a diferenciar el que són les llengües totalment inventades de les llengües que es basen poc o molt en les llengües existents.
L’esperanto seria una llengua a posteriori, amb alfabet llatí i una gramática que resulta molt familiar als parlants de llengües actuals.
En l’esperanto destaca molt el seu funcionament aglutinant: mondmapo = mapa del món; razilo = maquineta d’afaitar (razi = afaitar; ilo = eina, instrument).
TRETS PRINCIPALS DE L’ESPERANTO
Neutralitat. No representa un pais o una cultura en concret
Regularitat És la llengua viva del món amb menys excepcions
Planificació-intencionalitat Una llengua pensada expressament per
facilitar la comunicació
Internacional de base Conté elements de diferents idiomes, interna i
externament
Multiplicitat de contribucions Hi ha una academia internacional de la llengua
Sense dialectització L’esperanto nomes varia en l’accent o musicalitat que li dona cada parlant
Continu cultural amb les llengües-cultures preexistents Comparteix etimología amb les llengües conegudes
Idea interna Tradicionalment ha creat un entorn de fraternitat, sobre la base del bé comú
Absència de drets d’autor Zamenhof va recomanar seguir els fonaments
pero va deixar plena llibertat als parlants, cosa que no es va donar en projectes interlingüístics anteriors
Evolució independent Malgrat que la UNESCO l’ha recomanat en més d’una ocasió, no és sostingut per cap estat de forma oficial i tots els suports fluctúen segons època, circumstàncies i països
Relativament pocs parlants però repartits per molts països
El nombre de parlants es mou en una forquilla que va dels 100.000 als 2.000.000 segons diverses aproximacions. Hi ha diversitat de congressos i trobades, tant a nivell general, per practicar la llengua i les relacions entre parlants, com a nivell específic sobte temes o interessos concrets
Enllaços per aprofundir: 
Associació Cat. d’Esperanto
Associació Valenciana d’Esperanto
Aprendre des de casa
Informació general
Mètode per a mòbils
Acadèmia d’Esperanto
Duolingo
Associació Universal d’Esperanto
Organització Juvenil Internacional
