(Autor de l’article: Dani Cortijo)
Parlar de Joan Amades és sens dubte parlar d’una de les persones que més empremta ha deixat en la conservació de la cultura popular a Catalunya, entesa en les seves dues concepcions: per una banda, la cultura d’un poble adscrit a una llengua i un territori, amb les seves peculiaritats idiosincràtiques i, per l’altra, a la del poble entès com a classe social diferenciada, amb una manera pròpia de veure i interpretar el món.
Amades ha passat a la història per ser un dels autors més prolífics en matèria etnogràfica reconegut internacionalment per la seva tasca, fins a arribar al punt de treballar per a la UNESCO i col·laborar amb universitats d’arreu del món, i també per la seva extensíssima obra, d’una magnitud considerable fins al punt de no haver-se editat tota encara avui dia. El Costumari català, que recull per ordre cronològic les diferents manifestacions festives del calendari anual d’aquest territori és potser la seva obra més coneguda, i ocupa un espai a les prestatgeries de moltes biblioteques i llars.
Com veurem, Joan Amades no solament va dedicar la seva vida al folklorisme i l’etnografia, ja que com a persona amant de la natura i la cultura va interessar-se per temes tan diversos com l’excursionisme, la grafologia o l’entomologia entre d’altres. Hi ha, però, una faceta seva que és fins a cert punt desconeguda tot i la seva gran importància: el seu fervorós esperantisme, una de les seves militàncies més apassionades en la seva joventut que, si bé va acabar passant a un segon terme en les posteriors etapes de la seva vida, va impregnar-lo d’un seguit de valors i una manera d’interpretar el món i el fet humà que el marcarà per a tota la vida i serà present en totes les seves obres.
L’esperantisme d’Amades ha suscitat tant per part dels estudiosos d’aquest moviment com pels coneixedors de la seva obra diverses preguntes difícils de respondre donada l’escassa documentació referent a la seva etapa esperantista que, si ha arribat fins als nostres dies, en bona mesura és per la seva estranya afició al col·lecionisme de primers exemplars de publicacions periòdiques esperantistes, incloses les que ell mateix editava i de les quals curiosament guardava tres còpies de cadascuna.
Podeu seguir llegint a la font original: Esperanto.cat
NI TRADUKAS 